Per la primera pregunta busca la web de ALESSI
Videoart
El videoart és una de les arts plàstiques i audiovisuals que es caracteritza per l'ús d'almenys un monitor de televisió instal·lat en principi en una galeria d'art, o en tot cas formant part d'una exposició, encara que sigui en un espai poc convencional. No sol tenir contingut narratiu ni documental per si mateix, tot i que pot formar part de l'escenografia d'un espectacle. També pot estar relacionat amb instal·lacions i performances no dramàtiques.[1]
Va evolucionar de les pel·lícules de 16 mm i 8 mm. L'objectiu del videoart és la investigació de les possibilitats artístiques de la televisió, com el color, la brillantor i el moviment, i el vídeo, tant en la reproducció instantània com al muntatge. Alguns videoartistes destacats són Mona Hatoum, Damien Hirst, Nam June Paik, Bill Viola [1]i Steina i Woody Vasulka.[cal citació]
És la utilització de mitjans electrònics (analògics o digitals) amb una finalitat artística. El vídeo no és més que això, un suport, i el fonamental és l'ús que se’n fa.
Història del videoart[modifica | modifica el codi]
El videoart neix amb la popularització de la televisió als Estats Units. Es diu que va començar quan el coreà Nam June Paik[2] va utilitzar la seva Sony Portapak nova per a filmar la processó del Papa Pau VI per la ciutat de Nova York a la tardor del 1965. Aquest mateix dia, en un cafè del Greenwich Village, Paik va escriure el videoart ha nascut.
Des del primer moment, el videoart es converteix en eina de treball dels diferents moviments d'art contemporani com són Fluxus o l'art conceptual.
El 1958 Wolf Vostell va incorporar un set de televisions en un dels seus obres La Habitacion Negra [3] essent probablement la primera instal·lació que fa servir una televisió. El 1963 Wolf Vostell va presentar la seva obra 6 TV Dé-coll/age [4] a la Smolin Gallery de Nova York i crea la primera cinta de vídeo Sun in your head.
Abans de la introducció de la càmera Sony Portapak, la tecnologia de la imatge en moviment només era disponible per als consumidors o artistes en films de setze mil·límetres, que no donaven la possibilitat de reproducció playback automàtica que sí que tenien les cintes de vídeo. Conseqüentment, molts artistes van començar a trobar el vídeo molt més atractiu que el cinema, i molt més quan la tecnologia va permetre editar o modificar les imatges enregistrades.
Els dos exemples citats anteriorment feien servir petits trucs per crear efectes artístics en els seus treballs.
L'obra Double Vision de Peter Campus va combinar els senyals de video de dues Sony Portapak mitjançant un mesclador electrònic, obtenint imatges distorsionades.
La primera obra de videoart en multi-canal (fent servir diferents monitors o pantalles) va ser Wipe Cycle, d'Ira Schneider i Frank Gillette. Es tractava d'una instal·lació de nou pantalles de televisió, que combinaven imatges dels visitants de la galeria, anuncis de televisió i cintes preenregistraddes. Les imatges anaven alternant d'un monitor a altre com si es tractés una coreografia.
El 1970, als estudis de la San Jose State TV, Willoughby Sharp va emetre "Videoviews", una sèrie de programes d'entrevistes enregistrades amb artistes. El programa consistia en converses amb Bruce Nauman (1970), Joseph Beuys (1972), Vito Acconci(1973), Chris Burden (1973), Lowell Darling (1974) i Dennis Oppenheim (1974).[5]
Videoart i cinema[modifica | modifica el codi]
Els cineastes van buscar alternatives més econòmiques a la producció tradicional en cinema, d'aquesta forma sorgeix el videoart, com proposta més enfocada a persones que trenquen amb els paràmetres comercials i busquen un mitjà més econòmic però no per aquest motiu amb menys valor que les formes tradicionals de producció.
El videoart ha incidit en la producció de curtmetratges principalment, la seva estètica s'està construint amb les enormes possibilitats que brinda el suport magnètic. El videoart no necessàriament compleix amb les convencions del cinema. El videoart pot no emprar actors, diàlegs, pot no tenir una narrativa o guió, o altres convencions que generalment defineixen a les pel·lícules com entreteniment.
Enregistrament d'accions: performances, happenings i videoperformances[modifica | modifica el codi]
L’enregistrament d’accions són accions compartides en temps real per artistes i espectadors. Es caracteritzen pel fet que generalment es desenvolupen fora dels límits de les galeries o els museus, ocupant qualsevol tipus d'espai quotidià, i solen deixar un gran marge a la improvisació. Normalment no hi ha un guió, els artistes i directors són pràcticament els mateixos. Les paraules poden estar presents però són rarament importants. La majoria de les vegades l'artista és l’“actor”, però no necessàriament l'únic, i tothom no està actuant, sinó sent ells mateixos. En qualsevol cas, es tracta d'intervencions molt difícils de tipificar, ja que estan condicionades per la personalitat de cada artista.
Molts artistes van utilitzar el vídeo per a enregistrar happenings o performances, dues de les denominacions aplicades a l'art d'acció. Els vídeos que enregistren les performances dels artistes tenen un valor merament testimonial del seu treball en el camp de l'art d'acció.
Les fronteres entre l'art happening, art d'acció, i el performance són fluides, però una distinció es pot extreure amb facilitat. Un happening implica un conjunt d'instruccions, una ubicació i un concepte dramàtic obert, però els participants són lliures per decidir en quina mesura desitgen participar en els esdeveniments. Les accions, per contra, es basen en una idea que és aprovada per un o diversos artistes, però la seqüència d'esdeveniments és essencialment oberta, ja que l'acció té lloc en un espai públic on les trobades no planificades amb el món quotidià són inevitables.[6]
L'art de la performance s'aproxima més a la tradicional posada en escena, la qual cosa requereix una delimitació clara entre actors i públic. Aquí, els esdeveniments poden ser meticulosament planificats o relativament espontanis: el punt important és que sempre giren entorn de les personalitats individuals dels artistes intèrprets.
Els tres gèneres tenen a veure amb un tipus especial d'intensitat, un procés orientat a la transformació de l'art que no és compatible i es resisteix a la mercantilització de l'obra d'art. Tot i que segueix un patró conceptual identificable, un esdeveniment artístic d'aquest tipus és de per si mateix únic i no pot ser reproduït. Els esdeveniments poden ser un guió, però tenen la seva pròpia dinàmica, que sovint inclou un element aleatori.
Es poden distingir dos tipus d'enregistraments d'accions:
* La performance gravada o documental reprodueix una acció en el temps. El vídeo assumeix aquí el caràcter de simple enregistrament.
* La videoperformance és una acció concebuda només tenint en compte la càmera, la qual adquireix un paper determinant indissociable d'aquesta acció.
Gairebé tots els artistes més importants del moviment Fluxus realitzaren performance en directe i inclòs involucrant i impulsant al públic a realitzar una acció artística col·lectiva[7]. Aquestes accions anomenades happenings, nomenat per primera vegada en 1959 per Allan Kaprow, que va ser un dels principals protagonistes es caracteritzen de forma general com a accions compartides en temps real per artistes i espectadors, diferència on radica el videoperformance.
A partir de 1957, Allan Kaprow va començar a organitzar els primers happenings en vetllades particulars amb els seus amics, però no va ser fins al 1959 quan va decidir mostrar davant del públic el seu primer happening a la galeria Reuben de Nova York. Es tractava de la peça 18 happenings en 6 parts, una acció que incloïa música, ball, diapositives i "l'acte de pintar un quadre". Segons Kaprow, un happening era "una cosa espontània, una cosa que només succeeix perquè sí", i Marshall McLuhan el definiria com "una situació sobtada sense argument".
En la seva forma pura –tal com el va concebre inicialment Kaprow–, el happening es resistia al mercat de l'art tradicional remarcant el seu caràcter d'esdeveniment, de representació única, ja que a diferència de les obres plàstiques, només existeix una vegada i, per tant, no es pot col·leccionar. Aquesta "puresa" desapareix quan alguns artistes comencen a necessitar algun tipus de prova de les seves obres per documentar-les o amb intencions comercials: apareixen llavors les primeres fotografies, les pel·lícules i els vídeos que registren l'acció.
El videoperformance[8] és la gravació a través d’una càmera de vídeo d’una acció que aconsegueix un artista sense audiència davant la càmera i que sigui considerada com una obra d’art per aquests. L’artista fa les accions amb l’única finalitat de ser gravades en vídeo. Es caracteritza pel fet que no hi són editades, coincideixen el temps real i de la imatge: llargs plans seqüència on la càmera no modifica la seva posició, sense planificació i amb recursos propis de la imatge pobres. Sense testimonis i davant només la presència de la càmera, el que reforça l’aïllament i solitud de la càmera. Es fa un ús enginyós de l’ús de la tecnologia malgrat els mitjans són senzills.[9]
En qualsevol cas, el subjectivisme marcat que es dóna en la majoria dels videoperformances està supeditat a les condicions d'aïllament d'uns autors que treballen sols en la intimitat dels seus estudis i que solen utilitzar la pantalla com a mirall. En la major part dels videoperformances hi ha el culte a la individualitat, però també hem de tenir en compte que la principal preocupació dels artistes d'aquesta època és la de representar l'ésser humà, els seus problemes i preocupacions més íntimes, per mitjà del seu propi cos.
La intenció era desmaterialitzar la producció d'art i identificar cada vegada més l'art amb la vida. Aquest enfocament també va ser influenciat per altres moviments més polititzats com el situacionisme.[10]
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada